Al començament del segle XIV, Pere Boïl, IV senyor de Manises, va impulsar que els tallers de la seua senyoria treballessin amb esta nova tècnica, probablement amb l'ajuda de mestres ceramistes arribats des del regne nassarita de Granada.
La majoria dels primers artífexs eren mudèjars, cosa que va donar lloc a una fusió única entre motius islàmics i cristians.
D'esta síntesi va sorgir una ceràmica d'enorme originalitat i bellesa. Els seus reflexos daurats i rogencs van fascinar les corts i palaus europeus, on s'encarregaven vaixelles i peces decorades fins i tot amb escuts heràldics. El port de València va ser clau en esta expansió, i durant el segle XV Manises es va consolidar com el principal centre productor de pisa daurada a Europa.
La fama d'estes peces va ser tan gran que es van convertir en objecte de prestigi en taules reials i col·leccions nobiliàries. La seua singularitat no residia només a la tècnica, sinó també a la capacitat d'unir tradicions culturals diferents en un mateix llenguatge artístic.
